13. El software lliure i l’evolució cap a l’Administració plenament electrònica

"Les nostres lleis han volgut afavorir i promoure l’ús del programari lliure."
"Les referències legals ens han de fer reflexionar quin és el programari que cal utilitzar: lliure o propietari? "

En l’evolució cap a l’Administració electrònica les lleis han volgut afavorir i promoure l’ús del programari lliure. No han passat d’aquí, perquè obligar a utilitzar-lo seria contrari a l’autonomia dels ens públics en la presa de decisions internes, perjudicaria injustament els interessos d’empreses de software que ofereixen excel·lents productes, productes que ofereixen solucions que no sempre estan disponibles en software no propietari. No obstant això al legislador “li agradaria” que el programari lliure avancés per raons molt diverses que es podrien resumir, a risc de simplificar massa, en la necessitat de:

  1.  evitar la fidelització que inevitablement comporta l’ús de software comercial.
  2.  afavorir la reutilització dels programes i la interoperabilitat, factors substancials de les relacions interadministratives en el nou context de l’administració electrònica.
  3.  garantir al màxim possible la seguretat i el desenvolupament en funció de les necessitats de l’administració sense supeditació a decisions de privats.

Cap a la consecució d’aquestes finalitats apunten diferents normes, per exemple, el Text refós de la llei de contractes del sector públic (Reial decret legislatiu 3/2011) en el seu article 301, en determinar que els contractes de serveis d’encàrrec de desenvolupament de programari o d’altres materials o productes a què s’atribueixin drets de propietat intel·lectual, els drets passaran a ser de l’Administració contractant; s’hi preveu que, fins i tot en el cas que els documents contractuals reservessin drets a favor del contractista, “l’òrgan de contractació sempre pot autoritzar l’ús del producte corresponent als ens, organismes i entitats pertanyents al sector públic (...)”.

L’article que hem destacat té el seu complement en l’article 45 de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, que en primer lloc insisteix a posar a disposició de qualsevol Administració sense contraprestació i sense necessitat de conveni”les aplicacions que hagi encarregat o desenvolupat directament una administració i, en segon lloc, proposa que aquestes aplicacions siguin “declarades de fonts obertes, quan d’això derivi una transparència més gran en el funcionament de l’Administració pública o es fomenti la incorporació dels ciutadans a la societat de la informació”. 

Aquestes i altres referències legals de contingut similar, obliguen a reflexionar en el moment de prendre decisions sobre els recursos a utilitzar. Lliure o propietari? Es tracta d’una qüestió que adquireix cada cop més importància. Inicialment les eines informàtiques eren instruments al servei de la pràctica administrativa. Molt aviat només tindran validesa legal les actuacions automatitzades i l’expedient electrònic. El paper serà un suport de suport (disculpeu l’encadenament), un recurs auxiliar al servei del procediment electrònic, l’únic que la llei admetrà com a vàlid.

En aquest nou paradigma passa a ser molt rellevant la capacitat que ha de tenir cada ens públic per poder disposar dels recursos i eines informàtiques al més lliurement possible, amb seguretat i sense fidelització. La informació i la documentació administrativa són la base de les actuacions dels ens públics, un recurs substancial que han de poder administrar sense condicionants excessius.

 

Josep Matas

@JosepMatas és advocat, des de 2003 titular d’un despatx (www.legalment.cat) especialitzat en dret de la informació, administració electrònica, drets d’autor i protecció de dades. És funcionari en excedència del cos de titulats superiors – arxivers de la Generalitat de Catalunya.